Alacant, la ciutat enderrocada

Per tal de contextualitzar l'anàlisi dels resultats electorals del passat 22 de maig, els companys i companyes de L'Accent, periòdic popular dels Països Catalans amb qui alacantencrisi col·labora habitualment, ens van demanar un xicotet text. Alacant, la ciutat enderrocada, és el que ens va eixir, i tot seguit us l'oferim:

Si un element caracteritza Alacant és la seua desmemòria. No és, per suposat, un fenomen casual ni innocent, sinó el projecte de ciutat de l'oligarquia alacantina, la classe política franquista i postfranquista, bàsicament la mateixa, i la burgesia del bacallà, terme alacantí que designa la pretenciositat i el provincianisme d'una classe social que l'únic que ha generat i reproduït és mediocritat. Destruint la memòria de la ciutat i la dels seus habitants, els que manen i gestionen tenen les mans lliures per a fer i desfer sense oposició.

Poca gent coneix el valor arquitectònic i històric de les Torres de l'Horta, o ha passejat per l'Horta de la Condomina. Poca gent ha s'ha banyat a les llacunes de Rabassa o al Far del Cap de l'Horta. Espais assaonats, doncs, per a l'abandonament, la degradació i la posterior promoció immobiliària. No hi ha defensa ni estima possible davant del desconeixement i la completa desconnexió entre el territori i la població que el transita. Perquè a això hem quedat reduïts els alacantins, a transeünts i compradors.

Al Mercat d'Alacant no van llançar bombes els feixistes un 25 de maig, aquestes van caure del cel. Tampoc hi existí un camp de concentració, el centre comercial que ara el sepulta ha estat allà “de tota la vida”. Tampoc hem tingut mai barris tradicionals, ni populars, cases baixes, o edificis històrics. Sempre hem estat moderns i avantguardistes. Esnobs de bacallà. I, per suposat, a Alacant mai s'ha parlat valencià, ni la bandera de la ciutat ha estat la quatribarrada, ni hem estat vinculats històricament, cultural i política a la resta del País Valencià. Hem aparegut d'un ou còsmic i atemporal.

Tanmateix, a Alacant també bull la resistència. Joves i vells que es reconeixen en la llengua pròpia, urbanites que recuperen bancals aprenen a llaurar i a produir aliments sans, curiosos que indaguen en la història i s'entesten a difondre-la, treballadores que s'organitzen i creen 1, 2, 3, 4, 5 locals socials, autogestionats, generadors de cultura i consciència social. Encara minoritaris, encara insuficients. Encara l'esperança